El naixement d'estrelles en la galàxia Remolí

Aquesta imatge recent de la galàxia Remolí (M51), obtinguda en el Centre Astronòmic Hispà Alemany de Calar Alt (CAHA) després de 35 hores d'exposició, posa de manifest una intensíssima activitat en producció estel•lar। Encara que similar a la Via Làctia en alguns aspectes, la interacció de M51 amb la seva galàxia companya NGC5195 (a la dreta en la imatge) ha desencadenat grans alteracions que afavoreixen la fabricació massiva de noves estrelles.



Una imatge excepcionalment profunda La imatge va ser obtinguda amb el telescopi reflector de 1,23 m de diàmetre del CAHA, en la serra de Calar Alt, prop d'Almería. En realitat es tracta d'una combinació d'imatges preses amb quatre filtres diferents. Els filtres vermell, verd i blau (RGB) simulen el color "real"(percebut per l'ull humà), mentre que un filtre de banda estreta selecciona la llum emesa pels àtoms de l'Hidrogen (línia H-alfa) que traça les zones més actives de la galàxia.


Telescopi de 1,23 m CAHA. | MPIA, IAA El temps total d'exposició va anar de 24 hores per als filtres RGB i de 11 hores per a l'Hidrogen. Naturalment, aquestes llargues exposicions són, al seu torn, el resultat de la combinació per ordinador de sub-exposicions més curtes (d'uns 20- 30 minuts). La zona del cel coberta per la imatge té una longitud 4 vegades menor que el diàmetre aparent de la Lluna. El color blau revela les estrelles joves i massives que es distribuïxen en els braços espirals de M51. Mentre que el color groc mostra una població d'estrelles més fredes i evolucionades que predominen entorn de la galàxia satèl•lit NGC5195 .

L'emissió H-alfa de l'Hidrogen, representada pel color rosat, traça les regions on la radiació de les estrelles joves ionitza el gas. Aquest color rosat marca per tant les regions de formació estel•lar molt recent que s'estenen al llarg de tota l'estructura espiral de M51 (coincidint amb el color blau de les estrelles joves). Una mica que no s'havia observat fins a ara és que, sorprenentment, també hi ha una mica de formació estel•lar en l'entorn de NGC5195, on es pensava que la major part de les estrelles eren fredes i velles.

Remolí en interacció Situada a una distància d'uns 23 milions d'anys-llum, en la constel•lació dels Gossos de Caça (o els Lebreles), la galàxia Remolí oferix una orientació molt favorable a l'observació astronòmica. Veiem la seva estructura espiral de manera frontal, el que permet estudiar la constitució dels seus braços de bon tros detall.

M51 posseïx interessants analogies amb la Via Làctia, per exemple en la seva estructura espiral i en la seva massa (benvolguda en unes 150.000 milions de vegades la massa del Sol). No obstant això, M51 posseïx una característica distintiva excel•lent: la proximitat a una petita galàxia companya denominada NGC5195.

Els ponts de matèria (gas i estrelles) entre ambdues galàxies confirmen de manera manifesta que ambdues galàxies es troben en interacció. Mitjançant simulacions teòriques recents, s'ha suggerit que la història de la relació entre ambdues galàxies ha pogut ser molt turbulenta. Sotmesa a l'enorme atracció gravitatòria de M51, la petita NGC5195 descriu complicades trajectòries en l'espai entorn de la galàxia major. Sembla ser que l'espectacular estructura espiral de M51 va poder ser accentuada per dos passos de NGC5195 a través de les regions centrals de la primera. El primer d'aquests passos va poder tenir lloc fa uns 500 milions d'anys, amb NGC5195 dirigint-se des de la part posterior de M51 i travessant-la cap a davant.

Fa tan sols uns 100 milions d'anys que NGC5195 va poder tornar a passar cap a la part posterior del plànol definit per M51, regió en la qual encara es troba. Com resultat de la interacció gravitacional entre ambdues galàxies, el gas de M51 pot veure's sotmès, localment, a grans forces de compressió, el que afavoreix la creació d'enormes brots de formació estel•lar al llarg dels seus braços espirals.


Dibuix de M51 per Lord Rosse en 1845 La galàxia Remolí va ser la primera nebulosa espiral estudiada en la Història. Va Ser descoberta en 1774 per l'astrònom francès Xerris Messier que la va incloure en el seu catàleg amb el nombre 51. L'estructura espiral va ser posada de manifest en 1845 pel gran telescopi reflector de 1,8 m de diàmetre que William Parsons (Lord Rosse) havia construït en el castell de Birr (Irlanda). Aquest telescopi conegut menjo Leviatán de Parsonstown, va anar el major telescopi del món en el seu temps, no sent superat fins a 1917 quan va entrar en funcionament el telescopi Hooker de 2,5 m de diàmetre en l'Observatori de Munti Wilson (prop de Los Àngeles, EEUU).

• • M51 és una de les galàxies espirals més brillants del cel, pot ser observada amb prismàtics (amb cel ben fosc), i els telescopis dels astrònoms aficionats poden resoldre la seva estructura espiral sense dificultat. Però per a veure els detalls de la interacció entre M51 i NGC5195 cal utilitzar grans telescopis professionals equipats amb detectors d'alta sensibilitat.
• • M51 i NGC5195 formen part d'un grup major de galàxies que també inclou a M63 (la galàxia Girasol) i a diverses altres de "gran disseny" espiral. ?
• • NGC5195 està tan distorsionada per la interacció amb M51 que la seva morfologia no encaixa dintre de l'esquema estàndard de classificació de les galàxies. Es diu de vegades d'ella que és una galàxia "lenticular"(intermèdia entre les espirals i les el•líptiques) o simplement "irregular" .
• • Les observacions en el CAHA van ser portades a terme per membres de l'Escola Documentalista de Astrofotografía (a href=http://splashurl.com/pfqrj3y target=blank>DSA) i de l'Observatori Astronòmic de la Universitat de València (OAUV) i formen part del projecte de divulgació científica de la Fundació Descobreix.

Joves estrelles blaves fotografiades pel 'Hubble'

En un gran núvol d'hidrogen s'estan formant astres amb forta emissió en ultraviolada.
En un gran núvol de gas, sobretot d'hidrogen, en la nostra galàxia, la Via Làctia, s'estan formant estrelles i algunes d'elles, molt calentes, destaquen per la seva lluentor azulado en unes imatges preses pel telescopi espacial Hubble। Aquesta zona de naixements estel•lars és una nebulosa cridada NGC2467 i està situada a uns 13।000 anys llum de la Terra.


Les fotografies, preses en observacions realitzades pel telescopi en 2004 i presentades ara per al NASA i l'Agència Europea de l'Espai (ESA), tenen una gran resolució i en elles s'aprecien les masses de pols il•luminades des d'enrere pel núvol de gas resplandescent que s'estan formant les estrelles. "Les joves estrelles molt calentes que s'han encès recentment estan emetent una potent radiació ultraviolada que il•lumina tot l'entorn de la nebulosa", explica la NASA en un comunicat। Els estudis realitzats indiquen que la major part de la radiació procedeix d'una estrella massiva i molt brillant que s'aprecia just damunt del centre de la imatge del Hubble.La seva radiació ha escombrat els voltants i en les zones denses que es formen en la vora de la seva àrea d'influència es van originant alguns astres de la següent generació. La nebulosa NGC 2467 es va descobrir en el segle XIX en el cel de l'hemisferi Sud. Aquest tipus de regions estel•lars, com la famosa nebulosa de Orión, no només són bells racons del cel, sinó que són importants per als astrònoms perquè poden estudiar en elles els mecanismes de formació estel•lar i la química de l'univers implicada en aquests processos.

El forat negre més poderós de l'Univers

Del seu centre neix un doll de gas tan descomunal que ha format una enorme bombolla de 1.000 anys llum d'extensió




Gràcies a l'acció conjunta de dos telescopis d'última generació, els astrònoms han pogut descobrir un enorme doll de gas projectat per un forat negre que bat tots els rècords.

Fins a ara es pensava que la major part de l'energia que irradian aquests foscs monstres còsmics es feia en forma de RAJOS X però les observacions han demostrat que existeixen forats negres que projecten colossals bombolles de gas calent que poden arribar a dimensions siderals mai vistes.

Si el forat negre fora de la grandària d'una pilota de futbol, cada doll s'estendria des de la Terra fins a més enllà de Plutó.

L'astronomia avança altre pas gràcies a la precisió dels dos moderns telescopis que tant la NASA com l'ESO han prestat a la ciència.

El Chandra americà i el Very Large europeu, instal•lat a Xile, han aportat imatges clares del que es podria denominar un descobriment interessant relacionat amb el comportament dels misteriosos forats negres. Es tracta d'un descomunal doll d'energia llançat des del centre del disc fosc estel•lar que ha format una enorme bombolla de gas calent de 1.000 anys llum d'extensió.

La troballa, publicat en la revista Nature, destaca especialment perquè l'objecte descobert, també conegut com un micro quàsar, és el doble de gran i desenes de vegades més poderós que altres del mateix tipus coneguts fins a ara.

Una bombolla increïble "Hem quedat sorpresos per quanta energia és injectada en el gas pel forat negre.

Aquest forat negre té només unes poques masses solars, però és una versió en miniatura dels més poderosos quàsars i ràdio galàxies, que contenen forats negres amb masses milions de vegades més grans que la del Sol", va detallar Manfred Pakull, el principal investigador d'aquest estudi.

Fins a ara es pensava que la forma predominant d'energia que els forats negres projecten quan s'empassen matèria estel•lar era en forma de RAJOS X però s'ha vist en les imatges que poden alliberar la mateixa quantitat d'energia, i potser encara més, en forma de dolls colimados de partícules d'alta velocitat.

Els ràpids dolls xoquen amb el gas interestel•lar que els envolta, escalfant-lo i forçant-lo a expandir-se. La bombolla s'infla a una velocitat de 1 milió de quilòmetres per hora. Aquest temible esdeveniment còsmic es troba a 12 milions d'anys llum als voltants de la galàxia espiral NGC 7793. A partir de la grandària i expansió de la bombolla, els astrònoms han descobert que l'activitat dels dolls ha d'haver estat contínua durant almenys 200.000 anys. ?

La longitud d'aquests dolls en NGC 7793 és increïble, comparat amb la grandària del forat negre del com provenen", explica el coautor Robert Soria. "Si el forat negre s'hagués reduït a la grandària d'una pilota de futbol, cada doll s'estendria des de la Terra fins a més enllà de l'òrbita de Plutó". La bona notícia és que aquest destructiu doll de gas incandescent no arribarà a la Terra en molts milions d'anys, suposant que estigués enfocat en la nostra adreça, clar.

Els forats negres s' encenen quan xoquen les galàxies

El satèl·lit 'Swift' confirma la hipòtesi per a un tipus poc corrent d'albelló còsmic que emet molta energia

Els forats negres són més coneguts per absorbir matèria i energia com albellons còsmics que per emetre-la, però des dels voltants del 1% dels quals són supermassius s'emeten quantitats gairebé inimaginables d'energia, el que resultava misteriós. Un estudi d'un gran nombre de forats negres fet pel satèl·lit Swift confirma la hipòtesi que s'encenen quan xoquen les galàxies .

L'emissió intensa que es detecta en el centre o nucli d'una galàxia prové de les proximitats d'un forat negre amb una massa equivalent a entre un i 1.000 milions la massa del Sol. Alguns d'aquests nuclis actius, entre ells els cuàsars, són els objectes més lluminosos de l'Univers i arriben a emetre fins a 10.000 milions de vegades l'energia que emet el Sol.

"Els teòrics han mostrat que la violència amb que es fusionen les galàxies pot alimentar al forat negre en el centre de la galàxia resultant", assenyala Michael Koss, director de l'estudi, que es publicarà en la revesteixi The Astrophysical Journal Letters. "L'estudi demostra de forma elegant com s'encenen els forats negres".

AL poder observar l'Univers en un rang determinat dels RAJOS X amb el Swift, els astrònoms van tenir la possibilitat, des de 2004, de detectar directament els nuclis actius de les galàxies i es van remuntar als quals estan a 650 milions d'anys llum. El resultat és que van afegir dotzenes d'aquests sistemes als ja coneguts. Una quarta part consten de dues galàxies que estan fusionant-se o es troben molt prop la uneixi de l'altra. "Fins a un 60% d'aquestes galàxies es fusionaran en els pròxims 1.000 milions d'anys. Creiem haver trobat la prova del mecanisme predit pels teòrics", afegeix Koss en un comunicat de la NASA.

El 'Hubble' detecta una estrella que devora un planeta

L'astre està a 600 anys llum de la Terra i el cos al seu al voltant complix una òrbita completa en un dia terrestre

A.R. - Madrid - 20/05/२०१०

Wasp-12 és una estrella normal, semblant al Sol, situada a uns 600 anys llum de la Terra, en la constel·lació del Auriga. A la seva al voltant gira un planeta que es va descobrir en 2008, si massa és un 40% superior a la de Júpiter i està tan prop del seu astre que complix una òrbita completa (un any) en poc més d'un dia terrestre. El planeta es diu Wasp-12b i deixarà d'existir dintre de deu milions d'anys, el temps que l'estrella trigarà en devorar-lo completament. El procés ja està en marxa, i el telescopi espacial Hubblelo ha detectat.

El procés pel qual un cos estel·lar va robant matèria d'un altre és conegut, però fins a ara s'havia vist només en parelles d'estrelles, en sistemes binaris, mai tan clarament entre una estrella i un planeta al seu al voltant. No obstant això s'havia predit alguna cosa així: fa només tres mesos un científic de la Universitat de Pequín, Shu-lin Li, va publicar en la revista Nature un treball en el qual calculava que la superfície d'un planeta podria resultar distorsionada per la força de gravetat de la seva estrella i que les forces de marea escalfarien el seu interior fins a tal punt que provocarien l'expansió de la seva atmosfera. Això és just el que ha descobert ara el Hubble, segons informa l'Institut Científic del Telescopi Espacial. L'atmosfera de Wasp-12b ha crescut fins a tres vegades el ràdio de Júpiter i està trasfiriéndose a l'estrella. La troballa es detalla en la revesteixi Astrophysical Journal Letters

A l'existència del Wasp-12 es va descobrir en un rastrejo automàtic que amida lleugeres caigudes periòdiques de la lluminositat d'estrelles, el que pot indicar que un planeta en òrbita es creua per davant en la línia de visió des de la Terra। És el que es diu un trànsit, una de les tècniques ara habituals per a descobrir planetes extrasolares। Ara elHubble s'ha ocupat d'aquest cas, apuntant el seu espectrògraf Cos, d'alta sensibilitat en ultraviolada, i ha estat capaç d'amidar el lleuger enfosquiment de l'estrella en el trànsit obtenint informació molt valuosa. L'anàlisi de la llum ha permès als astrònoms, dirigits per Carole Haswell (Open University, Regne Unit) identificar les signatures d'elements com alumini, estany i manganès especialment pronunciades durant el trànsit, el que indica que estan presents en l'atmosfera del planeta i que està ja molt calent i estesa. A més, gràcies al Cos, els astrònoms han assolit amidar amb alta precisió quanta llum de l'estrella resulta bloquejada quan passa el planeta per davant i han calculat, el ràdio d'aquest últim. El resultat és que la seva exosfera està ja molt més estesa del que correspondria a un planeta amb una massa igual a 1,4 vegades la de Júpiter. El ràdio de Wasp-12b supera la frontera gravitacional més enllà de la qual la pèrdua de matèria de l'atmosfera és irreversible. A partir d'aquí és qüestió de temps, 10 milions d'anys,perquè l'astre s'empassi completament el planeta.

Forats negres, assassins d'estrelles.

Tal com sona. Alguns forats negres són capaços de destruir galàxies senceres, avortant les seves estrelles abans que neixin i condemnant a les ja existents a consumir-se en una interminable agonia. Però el mètode utilitzat per aquests monstres espacials no consisteix en devorar-les, com semblaria lògic donada la seva condició d'albellons de matèria, sinó a bombardejar a les galàxies amb energia letal. Això, almenys, és el que assegura haver descobert Rosteix Bluck, astrofísico de la Universitat anglesa de Nottingham

A pesar que els forats negres són devoradors insaciables de matèria, aquest procés en si mateix no és suficient per a "assassinar" a una galàxia sencera. De fet, i a pesar del seu voraç apetit, milers de noves estrelles neixen contínuament (especialment en les galàxies més actives) compensant així les pèrdues de matèria.

Un bon exemple és la Via Làctia, la nostra pròpia llar en l'espai, que duu milers de milions d'anys perdent ingents quantitats de material a les mans del seu gran forat negre central, i tornant-la a crear, gràcies a la generació estel·lar, en un gran nombre de "semilleros" en l'interior del qual les estrelles es formen en una quantitat suficient com per a mantenir-la estable.

No obstant això, i aquí està el quid de la qüestió, la matèria que és absorbida pel forat negre no cau en el seu interior de forma abrupta, sinó que gira a la seva al voltant, formant un disc de acreción la temperatura del qual augmenta a mesura que es va comprimint i que és capaç de radiar grans quantitats d'energia.

Monstres gigantescosY ara pensem el que aquest procés implica per a les galàxies més grans i massives, en el centre de les quals nien forats negres gegants, amb masses que poden ser fins a milers de milions de vegades la del nostre Sol.

Per a comprovar l'impacte que tenen aquests autèntics monstres, un grup d'astrònoms, liderats per Rosteix Bluck, han utilitzat dos dels millors instruments d'observació que existeixen: els telescopis espacials Hubble i Chandra que operen en els rangs de la llum visible i en el dels RAJOS X respectivament. Amb ells han buscat galàxies amb emissions molt altes de RAJOS X, el que sol ser un indici de la presència d'un gran forat negre central "alimentant-se" del material de la galàxia, especialment de pols i gas.

Els investigadors van descobrir que, almenys en una de cada tres galàxies estudiades, els discos de acreción eren prou grans com per a enfosquir la lluentor dels milers de milions d'estrelles de la pròpia galàxia. I van veure també que la quantitat d'energia emesa per aquests discos era més que suficient per a despullar a les galàxies dels grans núvols de gas que són la matèria primera per a la formació de noves estrelles.

De fet, tota aquesta quantitat de radiació escombra, literalment, les reserves de pols i gas de la galàxia, privant-la així dels ingredients que necessita per a regenerar-se. Les estrelles que ja existeixen, per la seva banda, envelliran en solitari, fins a consumir-se per complet. I quan això ocorri ja no haurà noves generacions d'estrelles per a rellevar-les.

"Ens trobem amb aquest esborronador retrat en la història de les galàxies massives, en les quals l'enorme violència desencadenada per aquest gran torrent de radiació generada per la matèria que cau en el forat negre duu a la pròpia galàxia a la mort", assegura Rosteix Bluck. "Els forats negres es formen en l'interior de les seves galàxies hostes i creixen en proporció a elles, formant discos de acreción que poden arribar a destruir-les".

Una de cada mil, No totes les galàxies, no obstant això, corren aquesta tràgica sort. Bluck ha comprovat que aquest final està reservat només als exemplars més grans, és a dir, a prop d'una galàxia de cada mil. La majoria de les restants, afirma Bluck, "serien massa petites per a albergar en el seu interior forats negres super massius, pel que és poc probable que els seus discos de acreción emetin energia a bastament com per a dur-les a la mort".

Pel que fa al nostre propi futur llunyà, Bluck predigues que a la nostra galàxia li queden diversos milers de milions d'anys de tranquil·litat.

De fet, el forat negre central de la Via Làctia sembla estar aletargado, si comparem la seva activitat amb la qual exhibeixen els "inquilins" d'altres galàxies. Però dintre d'uns 4.000 milions d'anys la nostra galàxia es fondrà amb la seva veïna, Andrómeda (en la imatge), la qual cosa suposarà el naixement d'una autèntica "supergalaxia" i, probablement, la fusió dels seus dos forats negres centrals en un solament, molt més gran i actiu. "Però no cal preocupar-se", afegix el científic. En aquells dies el nostre Sol ja haurà desaparegut fa molt temps, i amb ell, tots nosaltres.

Herschel capta una «estrella impossible» que desafia a la ciencia.

El telescopi descobreix aspectes desconeguts en el procés de formació de les estrelles durant el seu primera any d'operacions

L'observatori espacial de l'Agència Espacial Europea (AQUESTA) en la banda de l'infraroig, Herschel, ha desvetllat aspectes fins a ara desconeguts del procés de formació de les estrelles durant el seu primer any d'operacions। Les seves imatges revelen la frenètica formació d'estrelles en llunyanes galàxies i els impressionants núvols de pols i gas que s'estenen al llarg de la Via Làctia, en l'interior de les quals neixen les noves estrelles de la nostra galàxia. Una de les imatges ha capturat una estrella «impossible» en plena formació. «Impossible» perquè promet convertir-se en alguna cosa tan gran que els científics mai haguessin imaginat.

Els primers resultats científics obtinguts amb Herschel han estat presentats avui en el Centre Europeu d'Investigació i Tecnologia Espacial (ESTEC) de l'ESA।

Aquestes primeres conclusions desafien a les teories actuals sobre la formació de les estrelles i proposen nous camins per a futures investigacions। Les observacions realitzades amb Herschel del núvol de formació d'estrelles RCW 120 han desvetllat una estrella embrionària que podria convertir-se en una de les estrelles més grans i més brillants de la nostra Galàxia en els pròxims centenars de milers d'anys.

Actualment ja conta amb una massa unes vuit o deu vegades superior a la del nostre Sol, i continua envoltada per un núvol de gas i pols d'unes 2000 masses solars de la qual podrà seguir alimentant-se durant els pròxims milers d'anys. «Aquesta estrella només pot seguir creixent», comenta Annie Zavagno, del Laboratori de Astrofísica de Marsella.

Les estrelles massives són poc freqüents i la seva vida és relativament curta.

El poder observar una d'elles durant el seu procés de formació representa una oportunitat única per a intentar resoldre una de les grans paradoxes de l'astronomia. ?Segons les teories actuals, no és possible la formació d'estrelles amb una massa superior a vuit vegades la del nostre Sol?, aclareix la Doctora Zavagno.

Gestació i naixement d'estrelles en la Via Làctia / ESA

Això és degut al fet que la intensa llum emesa per les estrelles d'aquesta grandària hauria de dispersar els núvols que les envolten abans de ser capaços d'acumular més massa.

Però per algun motiu encara desconegut, aquestes estrelles existeixen. Actualment es coneixen diversos exemples d'aquestes estrelles ?impossibles?, algunes amb una massa de fins a 150 vegades la del nostre Sol, però ara que Herschel ha descobert una d'elles en plena formació, els astrònoms tenen l'oportunitat d'analitzar on fallen les seves teories.

El començament de l'Univers Herschel, que va ser llançat el 14 de maig de 2009 juntament amb el satèl·lit Planck, és un gran telescopi espacial en la banda de l'infraroig llunyà dissenyat per a estudiar alguns dels objectes més freds de l'espai, en una regió de l'espectre electromagnètic pràcticament inexplorada।

Concretament, compte amb 7, 5 metres d'altura i quatre metres d'ample i és el telescopi d'infraroig més gran mai llançat.

La superfície extremadament polida del seu mirall primari de 3, 5 metres de diàmetre - fet de carbur de silici lleuger-- és gairebé vegada i mitjana major que el del Hubble, i sis vegades més gran que el mirall del seu predecessor ISO, llançat per l'ESA en 1995।

Estrella expulsada de la nostra galàxia

Una velocíssima estrella escapa de la Via Làctia a més de 2,5 milions de km per hora llançada com una bola de billar

Fa cent milions d'anys, quan un sistema estel•lar triple viatjava a través del bulliciós centre de la Via Làctia, va succeir una mica que va canviar la seva història per a sempre.
El trio va passar tan prop del gran forat central de la nostra galàxia que aquest va capturar a un dels seus tres membres i va expulsar violentament als altres dues. Víctimes de la tremenda empenta, les dues estrelles supervivents es van fusionar, donant lloc a una nova, enorme i super calent gegant blau que ara escapa de la nostra galàxia a més de 2,5 milions de km per hora.
La història sembla treta de la ciència ficció, però un equip d'astrònoms de la NASA, utilitzant el Telescopi Espacial Hubble, ha arribat a la conclusió que és precisament aquest l'escenari més probable per a explicar l'origen de l'estrella HE 0437-5439, una de les més veloces mai detectades per l'home. De fet, creua l'espai a una velocitat de més de dos milions i mig de km per hora, tres vegades més ràpid que la velocitat orbital del nostre Sol al voltant de la Via Làctia. Les observacions del Hubble confirmen que aquest autèntic bòlid estel•lar procedeix del centre galàctic. Des de l'any 2005, s'han trobat ja fins a 16 estrelles viatjant a hipervelocidad, i des de llavors es creu que totes procedeixen de les regions centrals de la Via Làctia, encara que aquest extrem mai ha pogut provar-se.



Fins a ara. HE 0437-5439 és la primera estrella d'aquestes característiques que s'observa directament, assolint establir sense cap dubte la seva procedència.
"Utilitzant el Hubble - assegura l'astrònom Warren Brown, del Centre Harvard Smithsonian de Astrofísica de Cambridge, en Massachussetts- hem assolit per primera vegada calcular el lloc del que procedeix l'estrella, observant el seu sentit de moviment i fent marxa enrere. I procedeix directament del centre de la Via Làctia. Aquestes estrelles exiliades són molt rares entre la població de cent mil milions d'estrelles de la nostra Via Làctia: només una de cada cent milions de converteix en una estrella hiperveloç".

Del centre de la galàxia El moviment d'aquestes estrelles soltes pot ajudar a revelar la forma que es distribueix la matèria fosca al voltant de la nostra galàxia. "Estudiant aquestes estrelles podem aprendre molt sobre la naturalesa de la massa de l'Univers que no podem veure i això ens ajudarà a comprendre com es van formar les galàxies", sentencia Oleg Gnedin, el director de l'equip d'astrònoms que ha realitzat les observacions.

"L'empenta gravitatòria propinat per la matèria fosca -afegeix- pot ser amidat a partir de la forma de les trajectòries d'aquestes estrelles hiperveloces quan surten de la Via Làctia". El nou rodamón espacial creua actualment les llunyanes zones exteriors de la Via Làctia, a prop de 200.000 anys llum del seu centre. El diàmetre del disc galàctic té prop de la meitat de grandària, uns 100.000 anys llum. Utilitzant el Hubble para amidar l'adreça de fugida d'aquesta estrella, els astrònoms han assolit determinar la regió concreta de la qual procedeix.

I aquest lloc és el mateix centre de la galàxia. "L'estrella està viatjant a una velocitat absurda, molt més del doble del que necessita per a escapar del camp gravitatori de la galàxia -explica Brown, considerat un dels majors "caçadors" d'estrelles hiperveloces-. No existeixen estrelles que viatgin tan ràpid sota circumstàncies normals".

Però aquesta història no acaba aquí. Segons la seva velocitat i posició, HE 0437-5439 hauria d'haver trigat uns cent milions d'anys per a arribar des del centre de la galàxia fins a la seva posició actual. Però la seva massa (unes nou vegades la del Sol) i el seu intens color blau indiquen que no duu brillant més de vint milions d'anys. Massa jove per a haver fet un viatge tan llarg.



Una partida al billar còsmic Per això, l'explicació que millor encaixa amb les observacions és que l'estrella formés part d'un sistema estel•lar triple que es va veure embolicat en una espècie d'immensa partida de billar còsmic jugada pel monstruós forat negre central de la Via Làctia. En efecte, aquest forat negre és l'únic "veí" amb la força suficient com per a donar a l'estrella semblant velocitat d'escapi. Brown suggereix que el sistema triple d'estrelles original contenia una parella d'estrelles que orbitaven molt prop la uneixi de l'altra. I un tercer membre que es mantenia una mica més distant.

AL passar prop d'ell, el forat negre va absorbir a aquesta tercera estrella, allunyant-la del grup i provocant així la violenta expulsió de les altres dues. Sota aquestes condicions, i sense el contrapès gravitatori de la tercera companya, la més gran de les dues estrelles restants va evolucionar més ràpidament, es va convertir en una gegant vermella i va absorbir literalment a la seva companya més petita. La fusió d'ambdós astres va donar lloc a la gegant blau que podem veure avui. Una gegant que està abandonant ja el territori de la nostra galàxia i la destinació de la qual serà brillar en solitari i enmig d'un immens espai buit.

Inauguració del sincrotró Alba

Inauguració
La ceremonia d'inauguració del sincrotó de font de llum ALBA tindrà lloc el 22 de Març

Alba és uno dels avenços en infraestructures tècnic-científics més grans a Espanya, ha estat construit pel Consorci per a la Construcció, L'equipament i l'explotació del laboratori de llum (CELLS), format pel ministeri de Ciència i Tecnologia Espanyol i el consell d'innovació científica de la Generalitat de Catalunya.


Pàgina web oficial: http://splashurl.com/pyd2tkq